Espai Prehistòria

Des del gener del 2020 podeu trobar a l’espai Margarida Xirgu l’exposició “Espai Prehistòria: fauna, canvi climàtic i arqueologia”.

L’exposició es pot visitar dins de l’horari de la biblioteca sempre que no hi hagi cap activitat en curs a la sala; i podeu gaudir de visites comentades per a tots els públics, de tallers familiars i de visites escolars (consulteu la programació d’activitats de la biblioteca aquí).

Vídeos didàctics, animacions en 3D, entrevistes amb els arqueòlegs…

Interpreta els fòssils gràcies a una app, els codis QR i a la realitat augmentada…

Descobreix el jaciment de la cova del Rinoceront amb els vídeos de 360 º

Interactúa amb el teu Smartphone

La metodologia de l’excavació arqueològica consisteix en la documentació i retirada ordenada de tots els elements que conformen un jaciment arqueològic en l’ordre invers en què s’hi ha dipositat. Tota excavació arqueològica implica, però, la destrucció del jaciment; per això és molt important seguir una acurada documentació de tots els elements, que han de ser numerats i situats de manera tridimensional.

Per recuperar els elements menys visibles del registre, els de petites dimensions, es garbella el sediment que s’extreu. Posteriorment, el sediment restant es transporta al laboratori, on es tornarà a garbellar amb aigua passant per diversos sedassos amb l’objectiu de recuperar, amb la ajuda d’una lupa binocular, les restes de mida més petita. Els microvertebrats són d’una rellevància especial ja que ens aporten informació per a la reconstrucció del medi natural i del clima del moment en què van quedar dipositats.

En un primer moment la cova va funcionar com a trampa natural, on els animals queien i morien. En segon lloc, animals carnívors el van utilitzar com a cau. I, finalment, els homes i dones neandertals en van freqüentar l’entorn.

Actualment la cova es troba en una de les parets de la pedrera, sense explotació des de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

L’extracció de pedra va seccionar verticalment i va destruir gran part de la cova i la seva entrada, deixant al descobert les restes arqueològiques que van permetre que l’any 2002 el Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona en fes el descobriment.

Des d’aleshores fins avui es duu a terme en aquest jaciment un projecte científic d’excavació i estudi arqueològic.

La cova del Rinoceront presenta una seqüència estratigràfica d’uns onze metres, amb una superfície de sis metres quadrats d’extensió. S’hi han diferenciat vuit nivells arqueològics, que corresponen a diferents moments cronològics.

Amb l’excavació s’han descobert nombroses restes arqueològiques que  permeten estudiar i reconstruir com era el clima i el paisatge a la conca mediterrània ara fa entre 175.000 i 74.000 anys.

El jaciment de la cova del Rinoceront representa un moment climàtic càlid. A partir de l’estudi dels petits vertebrats (amfibis, rèptils i petits mamífers), sabem que la temperatura podria arribar a estar 2 ºC per sobre de la mitjana actual i el clima seria lleugerament més humit. En aquells moments la vegetació dominant eren els boscos mixtos, amb absència de coníferes, i en menor extensió, prats.

A la cova del Rinoceront s’han trobat restes d’eines lítiques que evidencien la presència de neandertals al jaciment o als voltants, a partir de restes de nuclis, petites ascles i peces retocades.

Els homes i dones neandertals van viure durant el període anomenat Paleolític, moment que es caracteritza per una economia basada en la cacera i en la recol·lecció, i una gran mobilitat dels grups humans. Els neandertals coneixien el foc i disposaven d’una tecnologia molt desenvolupada que els permetia fabricar eines complexes, com ara llances. La seva dieta es basava fonamentalment en el consum de carn i recursos vegetals, complementada alhora per altres recursos, com ara els marins. En general, les espècies més caçades i consumides pels neandertals eren els cavalls, els cérvols, els grans bòvids i els rinoceronts. D’aquests animals, a més de consumir-ne la carn, el greix i el moll de l’os, també se n’utilitzaven altres parts, com ara les pells per abrigar-se o els budells i tendons per emmanegar les eines.

Disposaven d’un món simbòlic desenvolupat, tal com ens demostren la utilització de pigments, la deposició intencional de certs cadàvers o la utilització d’ornamentació personal.

Al laboratori és on continua la tasca iniciada al jaciment, amb la intervenció de diferents professionals especialistes. La tafonomia s’encarrega de determinar els diferents processos que s’han succeït des de la mort de l’animal, com s’ha fossilitzat, fins a la seva recuperació durant el procés d’excavació i d’estudi. La zooarqueologia i la palentologia se centren en l’estudi de les espècies animals. La tecnologia lítica estudia la manera en què els grups humans van fabricar les seves eines, i la traceologia ens indica la funcionalitat de les eines.

Algunes de les restes recuperades s’analitzen en laboratoris especialitzats en diferents tipus de proves científiques, com ara les datacions, l’extracció de l’ADN i l’estudi dels residus, la dieta, la vegetació o els sediments.

L’arqueologia utilitza diverses tècniques per recollir i documentar totes aquestes dades, com ara el dibuix, la fotografia i la fotogrametria de les peces, l’observació al microscopi dels ossos i de les eines, i l’ús de bases de dades, de programes d’estadística o de geolocalització.

Els estudis climàtics han demostrat que entre l’actualitat i els darrers 5 milions d’anys al planeta hi ha hagut una tendència general cap al refredament. Aquest refredament és progressiu, amb una alternança de moments freds (coneguts com glaciacions) i moments càlids (interglacials).

Aquests canvis climàtics esdevenen més comuns a escala global a partir del Quaternari, el darrer període geològic de la Terra, que va començar fa 2 milions i mig d’anys, i que coincideix amb la part més important de la història de la humanitat. Alhora, aquest període es divideix en dues èpoques: el més antic, el Plistocè, durant el qual es desenvolupa el Paleolític, i l’actual, l’Holocè que va començar fa 10.000 anys.

Els canvis climàtics, a més de modificar el medi natural, també modelen el relleu. El nivell del mar, ara fa 80.000 anys, devia estar un metre i mig per sobre de l’actual, i en conseqüència la línia de la costa devia estar situada més terra endins, a prop de l’actual entrada de la pedrera, on s’emplacen actualment els centres d’ensenyament.

A la conca mediterrània hi ha molts pocs jaciments que permetin conèixer com era la fauna i la vegetació del darrer moment càlid, d’ara fa 80.000 anys. La cova del Rinoceront és un dels pocs llocs on s’han trobat restes d’aquest moment. En destaquen els grans vertebrats, herbívors i carnívors, així com els amfibis, rèptils i petits mamífers, que ens permeten reconstruir com era l’ecosistema d’aquells moments al sud d’Europa. També s’hi han trobat eines de pedra, com el sílex, fetes pels neandertals, que ens evidencien la presència humana més antiga a la costa central catalana.

Crani de rinoceront

El rinoceront etrusc evolucionat (Stephanorhinus hundsheimensis) és una espècie extingida, amb un pes aproximat de 1.000 kg, una alçada d’un metre i mig , una longitud d’uns dos metres i mig i una talla mitjana similar a la dels actuals rinoceronts negres africans. Tenien dues banyes, la frontal petita i la nasal més gran i, possiblement, més desenvolupada en els mascles que en les femelles. El coll era relativament llarg, més que el dels rinoceronts actuals, i les extremitats també més llargues i primes. Era una espècie ben adaptada a la carrera en espais oberts. La forma de les seves dents indica que s’alimentava amb plantes de textura dura i que mastegava molt lentament. El seu comportament era similar al dels rinoceronts africans actuals, possiblement vivien en grups petits formats normalment per una femella i la seva cria, i puntualment algun altre individu jove. Els mascles adults duien una vida solitària i allunyada d’aquests petits grups.

Crani de cérvol mediterrani

Els cérvols mediterranis (Haploidoceros mediterraneus) són una espècie avui extingida i pràcticament desconeguda. Se n’han recuperat fòssils només en cinc jaciments del sud d’Europa, dels quals la cova del Rinoceront és el més important. Es caracteritza per les grans dimensions de les seves banyes, amb tan sols dues puntes cadascuna, la principal de les quals té forma de falç. El fet de que tingui els ulls sobresortints ens indiquen que tenia crin. El seu pes corporal era d’uns 70-80 kg, com les daines actuals. Aquesta espècie era bàsicament forestal, i la seva alimentació era bàsicament de fulles i, en menor quantitat, d’herbes que trobava als prats. La seva presència a la cova és el resultat d’haver-hi estat transportats per carnivors per tal de consumir-los.

Elefant de fa 100.000 anys

L’elefant antic (Palaeoloxodon antiquus) vivia en zones càlides i tenia una altura aproximada de quatre metres. A diferència dels mamuts, les seves defenses eren gairebé rectes i lleugerament corbades a la punta. Aquesta espècie va desaparèixer durant els períodes de fred més rigorosos, si bé a diverses illes mediterrànies van perdurar en algunes formes nanes que no superaven el metre d’alçada. A la cova del Rinoceront se n’ha trobat un exemplar complet, que va caure de manera accidental a la cavitat. Es tracta d’un mascle d’entre 6 i 10 anys d’edat que devia pesar al voltant de 2.300-2.700 kg. En cas que hagués arribat a edat adulta, el seu pes corporal hauria estat a l’entorn de les 13 tones de pes, dues vegades el pes dels elefants africans actuals.

Les nombroses tortugues mediterrànies (Testudo hermanni) recuperades al jaciment són similars a les que actualment hi ha al massís del Garraf. Aquestes tortugues no es reprodueixen en regions on les temperatures de l’estiu cauen per sota dels 24 ºC., ja que només els llocs que estiguin per sobre d’aquesta temperatura els permet produir vitamina D, que els és essencial per a la formació de calci i per al creixement de les closques. La seva presència són un bon indicador d’aquest clima càlid que hi havia ara fa 80.000 anys.

Les cabres (Capra cf. ibex) eren força nombroses al voltant del jaciment i es caracteritzen per tenir unes banyes grans i corbades cap endarrere. Es tracta d’una espècie més similar a les cabres salvatges actuals que viuen als Alps (Capra ibex) que no pas a les cabres ibèriques (Capra pyrenaica). Fins ara s’han trobat restes d’un mínim de set individus al jaciment, que ens indiquen que l’entorn era muntanyós. Aquestes cabres van arribar a la cova, majoritàriament, com a presa dels carnívors que les van consumir.

El llop (Canis lupus) és un dels pocs carnívors identificats al jaciment, juntament amb el linx (Lynx pardinus), la hiena (Crocuta crocuta) i l’os bru (Ursus arctos). El llop és un depredador que habita una gran varietat d’ecosistemes. A la cova del Rinoceront se n’han recuperat diverses restes del crani i de les mandíbules. Aquests carnívors van ser probablement els responsables de l’acumulació d’alguns herbívors, ja que van utilitzar la cova com a cau i hi van transportar les seves preses. Per aquest motiu, també si han trobat els seus excrements fossilitzats.

En les coves del massís calcari del Garraf, com és el cas de la cova del Rinoceront, el degoteig d’aigua que circula pel sostre i les parets, carregat de calç i altres minerals, provoca la concreció i l’enduriment del sediment i de les restes que conté.

La restauració, mitjançant diferents tractaments fisicoquímics de les peces arqueològiques i paleontològiques, s’encarrega de conservar i preservar les restes perquè perdurin en el temps i puguin ser estudiades. Part d’aquests tractaments es duen a terme al jaciment, durant el procés d’excavació, i posteriorment, al laboratori. Quan es localitza una gran concentració d’ossos o esquelets sencers, cal extreure’ls en diversos blocs i portar-los al laboratori amb l’objectiu d’excavar-los posteriorment. Quan les peces presenten la superfície dèbil, per garantir-ne la seva preservació, cal consolidar-les amb diferents tipus d’adhesius.

Gràcies a les tasques de restauració podem estudiar les restes trobades als jaciments arqueològics, una vegada netes, consolidades i preparades per a la seva conservació per a futures generacions.