Cròniques expertes de gener
Any nou, dècada nova, noves lectures… Tot és nou, oi? O potser no tant, perquè el cert és que últimament els Experts estan passant per una fase de “classiquitis aguda” ja que a les últimes sessions s’està parlant més de les passions arravatadores de Charlotte Brönte i dels mons obscurs i visionaris d’Edgar Allan Poe i Kafka, que no pas de les últimes novetats editorials.
Suposo que, com tot té el seu moment, aquest 2020 deu ser el moment en què els joves redescobreixen els clàssics, així que… agafem-nos fort que anem a fer un viatge en el temps amb els clàssics!!!
Comencem parlant de Viena Edicions i de com aquesta editorial ha rescatat els relats curts d’Arthur Conan Doyle que donen vida al més carismàtic de tots els detectius del món mundial… Ja sabeu qui és? Elemental, direu alguns, parlem del gran Sherlock Holmes. De moment hi ha publicats tres volums: “Les aventures de Sherlock Holmes”, “Les memòries de Sherlock Holmes” i “El retorn de Sherlock Holmes” però se n’esperen dos més. Els recomanem per a tots els públics ja que són molt fàcils de llegir perquè, bàsicament, es repeteix la mateixa fórmula relat rere relat: plantejament d’un cas i consegüent resolució. Fàcil i brillant! En Sherlock ho fa fàcil i en Conan Doyle ho fa brillant.
Seguim ara amb una obra d’Oscar Wilde titulada “El retrat de Dorian Gray”, que està agradant molt a la nostra experta -…i això que és una lectura obligatòria!-. Ens narra la història d’una persona obsessionada per tenir la joventut eterna i el plaer sense fi. Uf! Aspra, torbadora… però fantàsticament ben escrita. T’atrapa sense que te n’adonis!
Caterina Albert va ser el següent clàssic del qual es va parlar. Aquesta dona va ser una autèntica revolucionària de les lletres catalanes (… altres tenen més nom, però ella tenia la veu més trencadora). Caterina va haver d’escriure sota el pseudònim de Víctor Català per aconseguir publicar alguna cosa i, entre d’altres, té un relat curt anomenat “La vella” que és una obra mestra, inquietant i moderna a parts iguals. De fet, segons el parer de la nostra experta, si aquest text s’adaptés al cinema podria ser com una de les pel·lícules del Jaume Balagueró (o sigui, que entre els seus trets diferencials, comptaria amb una mica de terror angoixós i de gore alhora).
Després vam entrar en un encès debat sobre l’obra d’Agatha Christie. Unes deien que la seva fama no era per tant ja que els seus llibres són una mica tramposos (…durant la major part del text deixa anar pistes que et fan creure que l’assassí és un i, després d’un gir sorprenent, resulta que és un altre) i a més també criticaven que, en general, els seus personatges tenien poca profunditat psicològica. Però no tot eren crítiques cap a aquesta autora, ja que també hi havia la secció Save Àgatha que argumentava que tot això és un prejudici donat pel fet que les seves obres més conegudes responen –efectivament- a aquest clixé, però és que la senyora Christie va escriure molt, i entre tot aquest “molt” hi ha autèntiques joies. Aquesta facció Save Àgatha va recomanar fervorosament la lectura de “Sangre en la piscina” que sorprendrà a tothom i farà possible una reconciliació massiva amb aquesta autora. Paraula de Mixa.
I, pel que fa a clàssics, fins aquí vam arribar. Sí que es van fer algunes referències a obres actuals, però en aquesta ocasió no van sortir gaire ben parades… D’una banda, van comentar el llibre de Laia López, “Strawberry Moon: la filla de la lluna”. A ulls dels nostres experts, la Laia López és una il·lustradora magnètica però com a escriptora… ehem… diguem que no els acaba de fer el pes. El que succeeix és que les paraules que acompanyen les seves il·lustracions no aporten res a la trama. De fet, els hauria agradat més si hagués estat un llibre sense text (només amb les il·lustracions). I l’altre llibre d’actualitat del qual van parlar no va sortir gaire més ben parat. Es tracta de “L’Inquietant (i meravellós) veí del tercer segona” de Jaume Cela. En aquest cas el que no els va agradar gens ni mica és la moralina que traspua el text. Durant la lectura tenien la sensació que els volien donar una lliçó moral sobre el que està bé i el que no ho està. I això no els agrada, li treu part de la gràcia a la novel·la.
