Llibre de la setmana: “El reino del hombre” de Rémi Brague

En aquest assaig l’autor tracta d’explicar el procés pel qual la humanitat (si més no a Occident) idea i desenvolupa el projecte de la Modernitat i, finalment, com aquest arriba a un impàs o un estadi prou avançat com per acabar amb la fi de l’home com a espècie, ja sigui per superació (transhumanisme) o per autodestrucció (nuclears, canvi climàtic, etc).
En la primera part se’ns explica com, a partir del Renaixement i sobretot del s.XVII, l’home ja no es veu com a lloctinent de Déu amb l’encàrrec de mantenir o donar resposta al seu mandat sinó que ha d’arribar a ser l’amo i senyor de la natura, l’objectiu passa a ser el domini de la Natura amb finalitats pràctiques i també el domini del seu interior, l’home ja no és creat per algú altre sinó per ell mateix, és el centre de tot. Al s. XVIII-XIX domina la idea que l’home pot millorar-se per mitjà de la tècnica i una bona organització (la raó dels il·lustrats, el positivisme), l’home és autònom i ha de desprendre’s de tot allò que implica una dependència, sigui de Déu o de la Natura, de tot allò que el pugui limitar, fora idea de pecat original, d’humilitat o de  prevenció. Finalment, al s.XX es comencen a posar en pràctica els projectes més moderns encaminats a obtenir l’”home nou”, d’aquí algunes fites remarcables com l’eugenesia dels nazis que no fa més que dur a l’extrem l’evolució de Darwin o les matances del comunisme real.
L’assaig documenta molt bé la gènesi i l’origen i evolució dels diferents projectes moderns i com aquests es veuen reflectits en la filosofia i la literatura més que en la política. Cal dir que l’obra no té per objectiu comentar els avenços reals de la Modernitat, sinó que se centra en les idees i, finalment, en la incapacitat del projecte modern de donar resposta al que l’autor anomena la paradoxa del bé: el projecte modern produeix béns que ofereix a l’home però és incapaç d’explicar en què és un bé que existeixin els homes.